Vibrations
Publicado por Redacció mikrokosmos
El passat diumenge 15 d’octubre a les 18:00, va tindre lloc a la Sala Matisse de València el concert-gravació Tecles i Cordes. En aquest concert vam poder descobrir una nova faceta del polivalent pianista Eduard Marquina, amb la presentació de les seues pròpies peces Suite Irònica Op. 1; Suite núm. 2, Op. 1 i Fantasia “mareta, mareta”, Op. 9. Així doncs, podem afirmar que la jornada no era únicament la mostra i enregistrament d’un projecte més del pianista de Godella, sinó més bé un punt de partida per fer volar una faceta amb la qual Marquina demostra que pot i vol arribar molt lluny.
Pareixia que la data no anava a acompanyar la jornada. És definitivament arriscat oferir un concert un diumenge després d’un pont llarg i amb un bon temps que encara convida a romandre al carrer. Si, a més a més, el concert és també un enregistrament del mateix directe, amb tot el ritual de càmeres i focus que en comporta (i que separa inevitablement als músics del públic), queda clar que l’aposta era tota a una carta.
La resposta en la Sala Matisse va estar a l’altura del programa i de la qualitat dels músics que li donaven vida. Si ben és cert que aquesta sala i la seua acústica són prou fidels a programar al voltant de la música de jazz i dels grups amb electrònica i amplificació, esta vegada obria la ment i les portes per rebre un estil post-. La curiositat que em despertava l’acollida del públic va quedar resolta des d’abans del començament. I és que la Matisse, en el barri del Cedre, està ja ben consolidada com una de les essencials quant a formacions reduïdes es referix, doncs molts dels ingredients que fan falta estan ja disposats i esperant a qui li puga interessar ficar mà.
A Marquina li acompanyaven en l’escenari Laura Pastor i Anna Payà als violins, Oreto Vayà a la viola, la violoncel·lista Irene Cervera i Matt Baker amb el contrabaix. Piano i quartet de cordes amb contrabaix: una mescla que dona molt de joc i a la qual cal atrevir-se per debutar com a compositor. I és que el repertori que es va sentir a la Matisse té un denominador comú: una música que naix de la inquietud d’un artista que va tirar a volar en el confinament del 2020. En la polarització que va dividir la societat entre els que es tancaren a reposar i els que s’obriren a descobrir, està clar fins on va arribar l’impuls de Marquina més enllà de tocar el piano.
A més de la resposta del públic, em feia especial interés el pensar en la combinació de música de nova creació d’un pianista tan arrelat en el jazz com és Marquina, amb quintet de cordes i en un club. Em preguntava seriosament sianava a escoltar un concert mitat clàssic i mitat jazz, un combo amb piano i contrabaix, una reducció de concerts de piano i orquestra o, senzillament, nova música (eixe estil post- de què parlàvem) per a la formació que se’ns hi presentava.
El títol deixa poc a la imaginació, però una volta sonen les tecles i les cordes comencem a entendre la dimensió a la qual es vol arribar. El camí és el correcte i la direcció és encertada. Si ben és cert que els sis músics sobre l’escenari són d’una qualitat indubtable, va ser el plus interpretatiu que afegiren en el directe el que va dur el programa a l’altura que va arribar. Amb menció especial als greus de les cordes, sent capaços d’entendre els canvis de rol que constantment proposava Marquina i amb què calia jugar.
Coneguda la trajetòria d’alguns dels músics en l’escenari, calia esclarir fins a quin nivell la diferència de “backgrounds” anava a ser protagonista. Efectivament, la transparència en termes d’articulació i frasseig del piano, la infinita versatilitat de Baker i la tradició clàssica i orquestral del quartet de corda, va desembocar en una jerarquia de les veus interessant però previsible, on clarament destacaven l’actitud solista del piano i la omnipresència del contrabaix.
La primera peça, Suite Irònica Op. 1, és l’única prèviament estrenada (Morelia, Mèxic, ara fa dos anys junt a la Orquesta Filarmónica del Tzintzuni) i amb la qual Marquina entra per primera vegada en el món de la composició. Amb una col·lecció de 5 moviments d’allò més eclèctica (en paraules d’ell mateix, mitjançant “altres formes compositives”), ens mostra el seu univers compositiu, al qual es manté fidel durant tota la primera suite, però també sobre el qual s’ha permés el gust de millorar i evolucionar tal com va deixar clar en la resta del programa.
Glissandos, melodies repartides (no equitativament), canons i repeticions com a elements principal, tot emmarcat dins d’un espai on pareix que no volia haver un líder, donant una agradable sensació de moviment erràtic. Si li afegim les harmonies denses dins de ritmes lleugers, la sensació d’ambigüitat comença a predominar. La manera en què afegix capes, restant sensació estàtica, fa de l’ús de les cordes com una base molt més que digna per què el solista puga lluïr-se. I així ho va fer. És clar que el plantejament cambrístic queda resolt: el piano mana, el quartet de cordes acompanya deixant-se notar només de manera puntual i el contrabaix conduïx.
De les altres dos peces, ambdues estrenades en aquest concert, podem sense dubte destacar un estil proper a Avishai Cohen (sense arribar a la improvisació) que començàrem a entreveure en el diàleg entre piano i contrabaix, amb ostinatos dins de compassos suaus però irregulars, així com la nova estructura que es va instaurar en el grup de cambra: piano i contrabaix en pizzicato VS quartet de cordes. Esta nova instauració de rols, d’allò més encertada, va propiciar el desenvolupament d’una veu i una personalitat (ara sí!) en el quartet de cordes, el qual quasi tiràrem de menys en la primera peça. Poder gaudir d’un intercanvi entre les pinzellades de virtuosisme del piano i el “poderio” d’un quartet de corda que per fi es mostrava segur i convençut a l’escenari, va donar lloc, entre altres coses, a diversos punts climàtics amb el primer fortíssimo del concert. Era qüestió d’ampliar la tesitura del quartet de cordes, especialment per dalt, i propiciar així un vibrato més proper a aquelles orquestres de ball americanes del segle passat. Punt a favor per a compositor i intèrprets, punt a millorar per a l’acústica de la Matisse.
Com si d’un bis es tractara, i amb la solució ja ben trobada, la Fantasia “mareta, mareta”, Op. 9 va ser un moment per lluir la tradició i gaudir de tot el potencial que s’hi havia establert. És difícil oblidar la qualitat interpretativa del moment més íntim i lent. Amb una segona part dins d’un estil proper al funky, i amb un recurs de reiteració que no era nou (un ostinato tipus “Take Five” sobre compàs irregular), els músics a l’escenari estigueren donant vida a un diàleg entre els dos blocs establerts i ja inamovibles: quartet de corda VS piano i contrabaix en pizzicatto. Va ser així que hi arribà un dels moments que més es va fer esperar: una dilatada improvisació del piano, fent al públic respirar al mateix compàs, tot dins d’una forta tradició, tant en l’harmonia com en la seua conducció. Frescor i transparència repartides equitativament.
Va ser en este moment del concerton em va sorgir una altra pregunta: de quina manera anava la peça de Marquina a tallar este gran punt climàtic? Doncs bé, com si despertar de la letargia es tractara, l’habilitat per desinflar i tornar a un món més clàssic i tradicional va quedar solventat connectant magistralment Oreto Vayà a la viola. D’eixa manera, tornarem poc a poc a posar els peus en terra, on s’afegiren després Irene Cervera amb un nou solo de violoncel, després Anna Payà i culminant en un tutti per tancar la peça en un estil concertant on la Matisse no va ser capaç d’albergar l’amplitud amb què acabaren el concert els seus convidats.
Només ens queda una última qüestió per resoldre: fins on arriba la fam de Marquina per a passar a l’acció? Amb una gravació que sembla tindre molt bona pinta, com es desenvoluparà en un món digital amb eixa carta de presentació? No cal desitjar bona sort ni a les tecles ni a les cordes, les coses acaben venint per si mateixes.